El treball que faig amb la Maria em fa sentir feliç, feliç a cada petita cosa que ella descobreix a cada cosa que ella domina... o sembla que domina. El proper dia que ens tornem a veure sembla que anem al punt de partida, que tornem enrere i tornem a fer aquelles coses que ja em fet de nou una vegada i un altre. La Maria és molt treballadora i no es cansa mai de repetir les coses una vegada i un altra. Sovint és ella la que fa propostes de treball. Seguim un dossier amb problemes de la vida quotidiana, treballem aquest dossier d’adaptació de matemàtiques fent dibuixos de tot, representant les situacions, amb diners de joguina, jo alguns cops sóc la compradora d’altre la venedora... Anem fent els problemes, uns costen més, d’altres menys però el que és una evidència és que la Maria no té capacitat d’abstracció o aquesta és molt reduïda.
No detecta evidències o incoherències en càlculs bàsics i aquesta limitació és la que més preocupa la nena que té dificultats quan ha d’anar a comprar, per exemple una bossa de pipes. Sovint s’encaparra i es sent frustrada quan no troba la solució a un problema i, si finalment l’ajudo a trobar la resposta desconfia del que jo li dic i es torna a encaparrar en la seva primera proposta. Llavors és quan ella m’explica el problema a m’intenta convèncer.
Ella és conscient de les seves limitacions, és conscient quan alguns companys (per sort són els menys) riuen d’ella... no li agrada ser diferent i aquest també és un aspecte, que malgrat no ser de l’àrea de matemàtiques intento treballar amb ella entre problema i problema. Haver obert una via de comunicació tan sincera amb la nena ha estat per mi gratificant i alhora, enriquidor.
